Diari Segre, 30 d’octubre de 2015

LA MARE I EL PARE ES SEPAREN, I JO?

El mateix dia que sortia aquesta notícia, en Jordi Fàbrega feia la següent reflexió a les xarxes: “Ben cert, davant d'un #divorci, et separes de la teva parella, no dels fills, i ell/a segueix sent el seu pare/mare”. Aquesta frase enceta molts cops les meves intervencions en situació de ruptura de parella.

Moltes famílies acudeixen a professionals de la salut, del desenvolupament, socials, educatius...  per preparar i aconseguir el menor impacte emocional possible en les separacions i divorcis. Aquesta gestió és molt positiva però sempre ens agrada deixar clar que qualsevol ruptura generarà malestar emocional als fills, és un dol, una pèrdua. Aquesta és una pèrdua de l’estructura familiar descrita fins ara, de temps compartit conjunt, d’algun espai concret, són canvis de rols, de gestió, de maneres de fer... però no és una pèrdua d’amor i estimació, ni de cura i protecció, això no hauria de ser-ho. L’infant ha de saber que la decisió i motiu és dels pares, no responsabilitat d’ells; que se’ls atendrà i cuidarà igual que fins ara perquè aquest serà l’objectiu dels pares encara que no estiguin junts; que els comprendrem, que entendrem que estiguin tristos, que tolerarem que vulguin que ens unim de nou, que demanin a crits que visquem sota el mateix sostre; i no és dolent dir-los que això, molts cops, no pot ser, però que ells sempre seran el més important pels pares.

Però fixeu-vos, sovint ens centrem únicament en els fills. I els pares? Les ruptures, com a tals, per molt ben portades que es duguin sempre generen emocions, molts cops contradictòries. Els processos de separació generen disparitats, malentesos, disputes i en el pitjor dels casos,  conflictes. Si aquests conflictes perduren o s’enquisten ens podem trobar en situacions en què els fills es converteixen en moneda de canvi o xantatge, instruments econòmics, espies que passen informació de l'altre, missatgers, mitjans per fer quedar malament a qui fins fa poc era la nostra parella, etc. Aquests són els processos poc sans que fan que els fills se sentin culpables i responsables de la situació, i que fomenten que es generin aquests mecanismes nocius que s’exposen a l’article. Explicar que aquestes actituds no generen res de bo pel fill és fàcil, el que no ho és tant és que s’aturin, sobretot que s’aturin per les conseqüències negatives que tenen sobre aquells més indefensos i que en el fons només estan al mig d’un foc creuat. Aquí rau el problema i les conseqüències exposades.

Darrera de la pèrdua que segueix a una separació es poden desencadenar mecanismes emocionals que marquen que l’infant té un malestar,  tals com un estat emocional més baix, la pèrdua d’hàbits anteriorment establerts, el caràcter més variable, l’agressivitat,  el plor, la manca de gana, una major sensibilitat o irascibilitat, la menor tolerància a pautes i límits, etc. Aquests símptomes o indicadors no són més que la seva resposta emocional, que ha de ser i que serà, i que ens requereix als adults com a suport (això em fa pensar amb la pel·lícula Inside Out (Del revés) en la que veiem com la tristesa resol situacions emocionalment complicades). No hem de viure aquestes respostes com a  negatives, les hem d’atendre, acollir i comprendre... i no em val la frase que sento massa sovint de “a mi això no m’ho fa!!!”. Sí, potser no t’ho fa a tu, però no es tracta del lloc on faci les rebequeries o del lloc on plori més o menys, o davant de qui... sinó del fet que això succeeix al FILL/A independentment d’on i amb qui succeeixi, per tant, el tema és de TOTS.

Els adults som adults, i millor o pitjor, ho anirem portant, els infants són això, infants, i no s’han d’implicar en temes d’adults sobre els que no tenen responsabilitat ni han decidit, i som nosaltres els que hem d’acompanyar i ajudar en aquests processos. També expresso sovint que el nostre objectiu és el benestar de l’infant i que aquest s’aconseguirà millor si lluitem junts i cap a la mateixa direcció, fins i tot fent-nos costat en situacions complicades. Podem no ser parella, però seguim sent progenitors i educadors dels fills. Entenc que en una ruptura això costi, i que hi ha ruptures més i menys traumàtiques, però en la mesura del possible, el raciocini ens ha de fer veure que serà l’infant per qui hem de vetllar.

Tots som potencials pares i mares separats. Pensem-hi una mica. Ara que tot va bé ens sembla estrany que un dia jo pugui trobar-me dins d’aquest procés tòxic, però no, al final tots hi estem exposats perquè les relacions humanes són complicades i variables, ja que a més de fantàstiques i plaents també poden ser doloroses i malintencionades.

Preneu les meves paraules com a una reflexió en veu alta en la qual hi aporto la meva experiència laboral, si d’aquesta en surten altres reflexions per arribar a evitar situacions conflictives i malestar, ja estaré content. Moltes gràcies

Miquel Alet Torres

Psicòleg del CDIAP de l’Alt Urgell